La Generala és una comèdia d’embolics amb uns personatges ben definits i uns diàlegs dinàmics que, de vegades, semblen trets d’una bona comèdia de situació. Té, a més a més, i això és un valor afegit, el moment d’amor entranyable que toca la fibra sensible del públic sense ser apegalós.

No ens oblidem de les cançons: sense ser una de les sarsueles conegudes principalment per la seva partitura, té números molt contagiosos i el conjunt és elegant i fresc. En definitiva, el material perfecte com a punt de partida per crear un bon espectacle. Una de les nostres mares ens deia: “hauríeu de muntar La Generala, és alegre i divertidíssima…” i afegia “la gent sortia cantant i taral•lejant les seves cançons…”

La Generala, estrenada al Gran Teatro de Madrid el 14 de juny de 1912, amb música d’Amadeu Vives i llibret de Perrín i Palacios, és una sarsuela on podeu trobar cert paraI•Ielisme amb les monarquies actuals, ocupades i preocupades per trobar el consort ideal per als seus prínceps solters. Té una estructura de vodevil que ens permetrà accentuar el to còmic que ja té.